γνῶθι σεαυτόν

I ja fa 26 anys que som aquí. Un any més que ha passat, un any més viscut.

Un any que no es pot resumir en un sol dia, ni dir que avui és el dia en que un creix. El dia d'avui porta darrera 364 dies més que m'han fet arribar on soc, i deixa entreveure encara molts més dies per seguir caminant.

Com cada any, no puc evitar plantejar-me ni acabar confirmant que son 26 exactes els anys que m'enduc avui. Això diuen i així ho entén tothom. No vull portar la contrària a ningú, ni dir que no n'estic orgullosa ni creure que no em pertanyen. Si que ho fan, però com a número totalment simbòlic. 

Avui m'he fet un regal. Tancar els ulls mentre de fons sonava una cançó. Una cançó que em permet el luxe de poder mirar enrere i fer-me entendre si sóc honesta amb mi mateixa, si estic vivint el que vull viure i si segueixo el camí que vull seguir, o vaig donant passes en fals sense saber on vaig. Com tot en aquesta vida, ni és una ni és l'altre. A dies segueixo amb passes fermes el camí que tinc clar, a altres, dono voltes i m'equivoco de camí, però per sort, tanco els ulls com he fet avui i entenc que totes les equivocacions també han servit per tenir clar cap on anar, encara que no en sàpiga el trajecte per arribar. 

Fer-se un auto-regal és quelcom que hauria de ser obligatori per un mateix. No un regal material. Un regal real. En el meu cas, passar-me 5.43 minuts amb els ulls tacats m'ha produït més emoció, més sentiment, poder pensar i reflexionar i entendre'm que qualsevol altre regal que em podria haver regalat. No els vull. 

A dia d'avui, vull felicitar i donar les gràcies a les persones que, fins ara, m'han regalat moments com aquests. Gràcies a ells, tinc clares moltes coses. Tinc molt clar qui son. Tinc molt clar que només ells m'han regalat moments d'emoció, moments de felicitat, moments de tristesa i moments d'odi. Fins i tot els mals moments son regals. Regals que et fan créixer, entendre't a tu mateix i al teu voltant. Regals que mai seran insignificants per un mateix, però que ells potser no son gens conscients de tot el que et provoquen. 

Als que m'heu regalat algun cop algun moment on se m'ha posat la pell de gallina, on he acabat plorant, de tristesa o alegria, on he callat i no he dit res però per dins he volgut cridar ben fort, moments en que he aconseguit cridar d'odi i he trobat els meus límits, moments que en un principi eren banals, però han pres massa sentit al cap del temps, moments en que la reflexió ha arribat a un extrem filosòfic on ni nosaltres hem acabat entenent el que estàvem dient... A tots els que m'heu regalat aquells moments de Som.Riure. Perquè ho sou per mi, perquè ho soc, i per què per sort, si un vol, son moments que sempre hi són. Però la companyia és el que els provoca. A vosaltres, moltes felicitats. Felicitats per aconseguir el que feia temps pensava que havia perdut, últimament no ha estat gens fàcil fer-me viure tot això i ho heu aconseguit. 

Felicitat[s] per fer-me arribar als meu 26 envoltada de tots vosaltres. 

Jo no seria qui sóc sense vosaltres.

Per molts any més. Per més 16 de desembres, per mi, per vosaltres. MOLTA[ES] FELICITAT[S]! 

Sentiment Català

Si, sóc catalana. I si, sóc espanyola m'agradi o no. Sóc racional i realista, pero també sentimental i fa 25 anys que em sento catalana. És innevitable.

Formo part d'una comunitat que viu un sentiment molt fort, que està orgullosa de ser com és però no de ser on és. No puc dir 100% que comparteixo aquest sentiment.

No odio Espanya, però, per sort o per desgràcia no em sento identificada amb ella. Digueu-li educació, cultura o tradició.

Parlo de pertinença. Digueu-me nacionalista, separatista o independentista radical, que aquells que em coneixen saben que no em correspon cap d'aquests adjectius. 

Sóc persona pertinent del món, nascuda a Catalunya.

Parlo i sento amb català, però això no m'exclou de saber i voler obrir la ment i voler conèixer altres indrets. Sóc persona curiosa i enamorada del món, d'altres indrets que queden ben lluny d'on vaig nèixer. Enamorada d'altres cultures que vaig coneixent a mida que em faig gran i no em sento gens separatista, de fet, em sento tot al contrari. M'agrada aprendre d'altres persones i que ells aprenguin de mi i de les nostres cultures.

No sóc partidria de que la cultura sigui causa de separació, sino d'unió i aprenentatge comú.

Sóc i em sento catalana, degut a la meva trajectòria, de com he crescut, qui m'ha acompanyat i tot el que m'ha representat. No crec que sigui tant dificil de comprendre. Ens passa a tots, siguem d'on siguem, per tant, demano respecte a aquells que, per motius "x" no sentin el mateix que jo. 

Demano respecte i llibertat per expressar-me (-nos) sense crítiques radicals en contra del que diem.

Som ciutadants d'indrets on ens ha tocat viure i cadascú és lliure de sentir-se o no identificat amb aquest, però, si us plau sempre des del respecte.

Un som.riure català*

La intensa sencillez

Como algo tan sencillo, algo de un mismo mundo, una simple acción, cualquier detalle, ese rasgo de ojos, esa curva de labios, ese acento, una melodia que se oye de fondo, la estructura de una casa, un objeto casual, una intensa conversa... Pueden causar un sentimiento tan grande.

Cómo algo que realmente conoces puede parecerte desconocido solo por el simple hecho de creer que es diferente.

Cómo una cultura y una educación pueden hacer cambiar de manera muy radical el punto de vista de las personas. Es eso que se le llama relatividad condicionada por la subjetividad del individuo.

Cómo desconcierta al ser humano darse cuenta que es tan indefenso. Que vive constantemente indefenso a los caminos que le depara la vida. Esos caminos repletos de esos pequeños detalles, esa melodia, esa sonrisa, esa imagen que queda penetrada en lo más ondo de tus entrañas. Saber que quizá no volverá a pasar nunca por ahi, y si lo hace, algo habrá cambiado. Habrá vivido un momento único e efimero que solo recordará según la intensidad en la que uno mismo haya decidido vivir.

Eso, amigas mias, es la intensidad del viajero.

 De conocer, 

de aprender,

 de recordar,

 de memorizar.

 De vivir.

Un Som.riure viatger*

Tradicions

Les tradicions son aquells fets que, per molt que passin els anys, no es perd la costum de fer-los. 

Moltes d'aquestes tradicions són generacionals; els fills les adopten segons el que transmeten els pares. D’altres, depenen de la nacionalitat de la persona. 

Quan el fet es converteix en costum comences a viure-ho i a sentir-ho molt arrelat a tu, i entens que, desprès de vint-i-cinc anys sentint que formes part d’un indret o que és el mateix indret el que forma part de tu, provoca un creixement d’aquesta costum, un enfortiment de la tradició i la sensació de no voler perdre aquest fet per res del món.

Hi ha cops que aquestes costums es tornen incomprensibles per a les persones que no les viuen, i d'altres, costa d'explicar el que es sent quan es viuen. Hi ha cop que no es viuen amb tanta intensitat, i d'altres, en canvi, que fa por sentir tot el que es sent en una sola nit. 

Hi ha cops que una tradició perd el sentit quan s'oblida el que és, i d'altres que guanya tot el sentit quan un es deixa portar i això el porta a recordar per què cada any es torna a voler viure. Hi ha cops que una tradició com aquesta pot semblar allò més agobiant del món, i costa justificar la raó per la qual es vol tornar a viure, però un cop ha passat, la sensació que et deixa ho explica per si sol. 

La majoria de cops, com s'ha dit abans, les tradicions es viuen per motius generacionals o 'nacionals', però sempre hi ha una petita part que la viu per 'nostàlgia', per sentiments inexplicables que el fa recordar a un mateix qui és i com ha arribat aquí.

Per què viure tradicions com aquesta, envoltar-se de la gent que s'estima i saber que la nit no acaba quan surt el sol, a un l'omple de felicitat que provoca un sentiment massa intens com per no repensar-se el fet de tornar-hi. 

Entendre el que implica per tu una tradició que és important per moltes persones que no coneixes i de les que tampoc ets veïna, però de les que si que has compartit mitja vida la seva terra fa que necessitis, un cop a l'any, compatir també la seva festa, la seva tradició.

La Patum és, en definitiva, una festa que transmet tot allò que els Berguedans i Berguedanes senten i viuen. I aquells que tenim i portem mitja vida en algun dels poblets d'aquesta comarca, ens fa sentir orgullosos de poder gaudir d’aquests indrets i aquestes tradicions i entendre el què significa pertànyer, en part, a aquesta petita gran cultura.

Un som.riure patumaire*

Petita història de Pirates. Cap. VI

Obres els ulls, el sol ja no hi és, et trobes dins una habitació totalment diferent a la teva, aquesta es mou, es balanceja al mateix temps en que les ones topen amb el vaixell i et permeten estar tranqil·la. 

No et preguntis per què, però allò que a la gent posa nerviós a tu et tranquil·litza, doncs tu no ets com ells, tu ets totalment diferent i necessites tot el contrari que necessiten els demés.

És molt més tard de mitja nit i mentre estàs estirada, mires per un finestró que t'ensenya com és el mar de nit. Te n'adones que et mors de ganes de sortir a coberta i passar la nit allà. No et vesteixes, comences a caminar i saps que tots els que t’acompanyen en aquest viatge estan adormits i res t’impedeix caminar deixant que l'aire acariciï totes i cada una de les teves extremitats.

Els teus cabells es mouen amb l'aire, desprenen una olor que el vent s’enduu lluny. 

Les teves mans noten com l’aire fred passa entre els teus dits, però no tenen fred per què al mig del mar la calor no desapareix. La llum de la lluna il·lumina part del teu cos, deixant entreveure els teus pits que s'amaguen quan l'aire no bufa i deixa els cabells llargs caiguts. 

Camines fins arribar cara a cara amb el timó i en aquell precís moment els teus peus s’aturen. 

Els genolls es dobleguen i t’asseus a terra. La teva pell fa escalfeeix, però li encanta notar el tacte de la fusta del vaixell. Tanques els ulls i respires profundament. 

T’adorms durant pocs minuts i de cop i volta notes una presencia al teu costat. No saps si és un somni o és real.

Obres els ulls, gires la cara i allà està. El teu pirata ha decidit seguir els teus passos i fer el mateix recorregut que has fet tu. La lluna és capaç de veure-os a tots dos, estirats nuus a la part més alta del vaixell i observant-la com si ella us hagués de dir que és el que heu de fer.

De cop un núvol apareix i us amaga la silueta de la lluna i us quedeu a les fosques. Només us il·lumina la llum de les estrelles, i mentre us mireu cara a cara és ell qui s’acosta a tu i et fa un petó. 

Els segons es fan eterns, no vols que això s’acabi mai, però ell es separa suaument i se’t queda mirant als ulls i de cop et somriu fent-te entendre que feia temps que ell també desitjava viure aquest moment. Les seves mans s’acosten a la teva cara, t’agafa, t’acosta a poc a poc i us torneu a ajuntar, aquest cop, però, amb els ulls tancats, sense presa i sabent que aquesta nit es vostra i de ningú més.

Les úniques paraules que et murmura a l'oïda són aquelles paraules que fa temps que et ronden pel cap... i és que en el fons ets un pirata més i saps que sempre ho seràs mentre estiguis al seu costat.

Un Som.riure nuu*

Allò que anomenem "Multiculturalitat"

Imagineu per un moment, sigueu d’on sigueu, que caminant pel carrer us apareix una persona i us convida a un lloc. Sembla la persona més amable i més sincera del món i per tant, accediu. No et dóna pistes d’on et duu ni de què hi trobaràs allà. De cop, s’atura davant una porta i et diu que passis. Entres, una mica entusiasmat i alhora cautelós, i et trobes davant teu amb unes 25 persones de diferents indrets. Una persona de Rússia, una del Marroc, una Britànica, una Peruana, una de Nova Zelanda, una Hindú i una de França. Un Italià, un Senegalès, un Argentí, una Portuguesa, un Austríac, una de Canadà i una altre de Mèxic, una de Nova York i un Grec. Una de Sud Àfrica, l’altre d’Alemanya, un Finlandès i un Noruec, un de Nicaragua, un Etíop, un Xinès, un d’Indonèsia, un Afgà i tu, en aquest cas, un Català d’Espanya.

Què fas?

Potser al principi et quedes immòbil intentant esbrinar d’on prové cadascun d’ells i una mica intimidat de tantes mirades que es direccionen cap a tu. Potser ells també volen saber d’on vens i només et miren per reconèixer aquelles característiques “típiques” d’un país. Segurament alguns serà molt fàcil dir d’on son, i poc a poc, dins la sala es comencen a generar grups de converses. S’escolten idiomes, s’escolten maneres de parlar que tothom coneix i d’altres que no s’han escoltat mai. S’escoten diferents llengües, inclús de persones del mateix continent però diferent país i entre ells els costa entendre’s. És inevitable, per instints humà i de relacions socials, apropar-se a aquella persona que creus que s’acosta més als teus interessos o amb els que serà més fàcil el procés de comunicació, però, això implica pensar malament de la resta de persones que estan allà? Estan en les mateixes condicions que tu, segurament estan allà sense saber perquè, sense conèixer a ningú més que a ells mateixos i buscant alguna causa que els doni una resposta a les mateixes preguntes que tu també et fas. 

Per què a mi? Què faig aquí? Qui són tots aquests?

De cop, l’italià, el grec, el portuguès i el francès se t’acosten, i et pregunten tot el que tu t’estaves preguntant.

Com els parles? Cadascú d’ells parla una llengua pròpia, i tot i que tots sou Europeus, teniu diferents maneres d’entendre la vida, vestiu diferent, mengeu diferent, viviu diferent. Però... que no sou tots del mateix continent?

Què passa amb aquelles persones dels altres continents? De cop, desprès d’haver estat parlant amb els quatre companys i haver entès part de la conversa com heu pogut, busques a algú més amb qui relacionar-te. T’acostes al marroquí, que està amb el senegalès, amb l’etíop i el sud-africà. Et miren estranyats. Suposes que a ells els ha passat el mateix que als Europeus, han buscat a aquells que més semblances tenien entre ells. No els culpes, a tots ens ha passat, però no t’agrada que et mirin estranyats, i et dóna més peu a acostar-t’hi. En aquest cas, l’idioma encara és una barreja més per a poder relacionar-t’hi i us costa més, però busqueu una manera per entendre-us i al final es donen compte de que no era necessària una mala mirada pel fet de ser diferent.

Els grups es van barrejant cada cop més, i  encara que al principi la majoria buscava a aquella persona que més “confiança” li donés, tots 25 acabeu junts i trobant una manera per entendre-us entre tots. Alguns proposen l’anglès, com a idioma internacional, però no tots l’entenen. Altres els tradueixen el que es va dient i altres ho fan mitjançant signes o mímica.

Al final tots us enteneu entre tots, i la majoria esteu sorpresos de que això passi ja que al principi us costava acostar-vos a aquella persona que consideràveu diferent. Potser inconscientment, i sense mala intenció, però els prejudicis us han jugat una mala passada i us han fet creure, en un principi, que les relacions serien més fàcils amb aquells més semblants a vosaltres. No creieu que sortim tots guanyant si la diversitat pren una part important en les nostres vides i podem sortir més enriquits culturalment d’un lloc que hem compartit amb 25 persones d’un altre indret del món? No creieu que és una bona manera per aprendre més dels altres i de tot el que ens envolta en general?

En que es basa la confiança per decidir a quina persona costar-te primer? Què és el que veuen els nostres ulls per decidir parlar amb una persona i no amb l’altre? Tant ignorants som que creiem que les persones estan determinades pels seus orígens i no podem compartir interessos amb elles per aquest motiu?

Benvinguts a la societat multicultural, on la diversitat pren força per poder créixer i conèixer noves maneres d’entendre el món i diferents estils de vida en general. Qui no reconegui que això és el que més enriqueix a uns i altres, que segueixi buscant a les persones que pensin únicament com ells i no vulguin veure més enllà d’aquest punt de vista, que la seva ment no podrà arribar  mai a entendre els altres i potser, malauradament, a entendre’s a un mateix.

Un Som.riure multicultural.

Petita història de Pirates. Cap V

- En què penses? - et pregunta de cop aquell pirata sense mirar-te directament i apropant-se a la vora del vaixell i intentant observar el que tu contemples. 

- En res. En tot. En mi. En tu. En la vida en si - Li respons sense deixar d'observar l'horitzó fixament. 

- I de què et serveix pensar en tot això?

- ... De res, i de tot a la vegada. 

- No t'entenc. 

- No em vulguis entendre, no ho aconseguiries. Sóc una persona que amaga massa els seus sentiments, que els pot arribar a demostrar sense haver dit res abans, ni ho dirà desprès. Pots quedar-te aquí, al meu costat, contemplant amb la mateixa intensitat i fixament l'horitzó que em permet saber què sento a cada moment, que em permet parlar amb mi mateixa i explicar-me què em passa. No vulguis entendre'm, però pots compartir aquests moments amb mi, per mi són únics i necessaris, i ja que no puc demostrar-te de cap altra manera el que em passa, et demano que et quedis aquí.

- Què creus que és el que et passa i t'expliques a tu mateixa?  

- Sé, i tinc clar que ara mateix, estar damunt d'aquest vaixell, poder parlar amb tu, un pirata amb el que sempre he somiat, poder avançar per l'aigua sense rumb, ni llei, ni norma que m'impedeixi ser qui vull ser... em fa sentir feliç. Que cada cop estic més enganxada a aquesta mena de vida, però per un altre banda em fa mal haver deixat enrere tot el que m'enganxava a la vida que tenia abans.  

- I, hi vols tornar?  

- Si. O no. No ho sé. Vull tornar, però no vull marxar. Vull saber que tot i que visqui una nova vida, la vida que sempre havia imaginat i que sempre havia desitjat, la vida que tenia abans no desapareixerà mai, que sempre podré seguir arribant a port i viure el que vivia abans, encara que no sigui de la mateixa manera. No vull haver d'escollir, no vull haver de triar entre el present i el passat. El passat sempre estarà en mi, sempre m’acompanyarà, vagi on vagi en el present. 

- T'entenc. I he de dir-te que no és impossible aconseguir-ho. El meu vaixell et pot portar on et faci falta, sigui quan sigui, i on i quan vulguis i ho necessitis. Només cal que ho demanis, que demostris el que sents, que ho expliquis, que ho diguis. Jo t'hi portaré.  

- Veus? Precisament aquests petits detalls són els que no vull deixar passar, vull aprofitar. Estic vivint una nova vida que jo mateixa he escollit, que no puc negar que m'encanta, que no vull deixar de viure, i vull que part de la meva vida passada també ho entengui. Durant la meva vida passada no deixava de dir la mateixa frase, i és que en el fons sóc un pirata més, i tot el que m'envoltava ho sabia... 

Per què ara que ho puc ser, hi ha alguna cosa més que m'ho impedeix?

 

Petita història de Pirates. Cap IV

Per fi, desprès de tant de temps d'estar de peu davant la mar sense fer altre cosa que observar com s'acosta aquell vaixell que feia dies que no deixava d'avançar cap a tu, ha parat. L'has vist de ben a prop, com sense pensar-s'ho dues vegades ha deixat la seva ancora just davant teu i t'ha demanat que actuïs d'una vegada.

No saps que fer, t'ho penses, però desprès d'estar uns segons amb els ulls tancats, recapacitant i pensant en el que desitges de debò, penses i imagines que faries si ara aquest pirata que tens davant teu preguntant-te quin destí tries, marxés.

Et quedaries vora la mar, sense poder tocar l'aigua que tant enganxada et té, el vent que fa que augmenti el teu sentiment de llibertat quan et situes a la proa del vaixell, i sense ser qui tu realment ets, així que obres els ulls, i et decideixes.

Veus com el pirata marxa a poc a poc i se'n va cap al seu vaixell, però mentre camina en direcció contraria a la teva va girant el cap per veure la teva reacció. De cop, para, els seus peus s'aturen i el seu cos fa un gir de 180º. Es queda mirant cap a la teva direcció i no dubta en allargar la mà.

Els teus peus comencen a avançar, la teva cara s'il·lumina i s'hi dibuixa un gran somriure. Els teus braços es fan grans i no poden evitar abraçar al pirata que t'acaba d'oferir la possibilitat de poder viure la teva vida. Un cop has pujat al vaixell de veles vermelles que tant havies vist des de lluny, mires enrere, et col·loques a popa i mires com deixes enrere aquella terra que t'havia pres l'oportunitat de ser qui ets. De demostrar a tot el món, que en el fons ets un pirata més.

Un Som.Riure identificat. 

República Vs Democràcia

Segons l'Iec:

República 

1 1 f. [LC] [PO] Forma de govern en què el cap d’estat té caràcter electiu i no hereditari. 

Democràcia 

1 f. [LC] [PO] Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu. 

Feia dies em proclamava una mala estudiant de l'assignatura d'història. I avui és, sense dubte, un d'aquells dies en que m'omplo de ràbia i impotència que realment sigui així. 

Avui, per fi, desprès de quasi 40 anys, el rei abdica. Tots sabem què vol dir això i el que realment implica. Si, ara és quan el seu estimat fillet, aquell que fins ara anomenàvem príncep, es transforma en rei. 

Què voleu que us digui... Per una part penso que tot plegat és una obra teatral. Que estem arribant a un punt on tots i cada un dels actes i guions que surten per les notícies i que succeeixen al nostre voltant estan fets pel major guionista que mai ningú ha conegut. Que tot plegat és una espècie de broma de llaga durada i que no som ni de bon tros, gens conscients del que estem fent ni del que realment està passant, perquè tot i no ser una bona estudiant d'història sé i tinc molt clar que d'aquí uns anys tots aquests fets estaran escrits als nous llibres que hauran de llegir les pròximes generacions, i senyores i senyors, això és la història. 

Sempre m'ha agradat la història i conèixer el passat per entendre d'on venim i perquè som com som, tot i que el meu gran error ha estat no ser capaç de recordar-ho tot. Això, però, no m'ha permès seguir la curiositat i seguir llegint i rellegint pàgines que fins ara estaven en blanc i que es comencen a escriure. 

El dia d'avui serà sempre recordat. No tots els recordarem amb la mateixa intenció ni felicitat, però ho serà, i no ens podem enganyar. Deixant de banda la meva capacitat imaginativa de que tot això forma part d'una gran obra de teatre, sé, per altra part, que tot és massa real i que la majoria no som conscients dels canvis que estem vivint.  Avui, hem de tenir clar quines son les definicions i diferències entre democràcia i república. Hem de tenir clar quin és el pas que volem seguir i hem de tenir ben clar quin és el nostre paper dins el joc. 

Des de ben petita he estat enganyada creient que la democràcia era una bona manera de governar un estat, doncs si per un moment, fem veure que no ens han explicat mai res de la trajectòria històrica i parem a llegir la definició d'aquesta, realment podem caure en un gran engany. De fet, crec que a molts ens ha passat... I és precisament per aquests motiu, per la gran manipulació que ha rebut aquesta paraula i aquesta manera de govern que actualment som molts qui volem seguir un model de revolució, que volem una república representada pel mateix poble, un estat propi on qui prengui decisions sigui el mateix poble i la gent que hi pertany, i no una democràcia que s'amaga rere una monarquia que només busca el 'bé comú' pel seus i pels que interessa.

Tot i no ser una gran estudiant d'història tinc ben clar qui vull que em representi, i no pels escrits legals que defineixen un país, si no pels actes personals que defineixen les persones. Aquelles persones que no son manades ni escollides per algú concret, si no per una voluntat democràtica real del poble. No vull més monarques que es creguin amb el dret de decidir pels altres, i que quedi ben clar que tampoc vull ni democràcies ni dictadures que prenguin el nom de república per fer creure que és el que no són.

La política ha pres un significat massa negatiu. I la política no és només viure unes eleccions, decantar-se sempre pel mateix partit polític o sentir-se obligat a ser representat pel que aquests diuen. La política és molt més que això. I la república parteix d'una política molt diferent a la que es coneix ara.
Hem de lluitar per un procés on la llibertat sigui la que ens guï. Hem de seguir creient que la possibilitat de canvi està al carrer i que no depèn dels grans poders, si no de poble. De la nostra voluntat i interès per seguir canviant, de la nostra identitat, de les nostres arrels i de la nostra història. Encara que aquesta, potser no hagi agafat el camí correcte. Sempre serà la que ens representa i sempre serà la que ens durà on som. 

Delacroix - La liberté guidant le peuple

Hem de ser conscients del que implica un canvi de rei. Però encara més del que implica un canvi de govern; un canvi d'estat. Hem de tenir-ho clar i seguir endavant. Hem de començar a entendre allò que diem  i allò que fem i pel que lluitem. 

Hem de ser conscients de que allò que decidim serà el que més endavant ens representarà i que seguirà part de la història que fins ara s'ha anat escrivint. 

Hem de ser conscients de que estem vivint un procés de canvi. Un procés de canvi que ja va començar fa quasi un parell d'anys. Un procés de canvi que augmenta i creix a passes de gegants. Un procés de canvi que manté la il·lusió i l'esperança de seguir creixent i de fer-se realitat. Un procés de canvi escrit en català. Un procés de canvi de la història de Catalunya. Un procés de canvi per tots els catalans i un procés de canvi que no ens deixarà indiferents. Hem de tenir clar quines seran les repercussions, perquè com tots els canvis, n'hi haurà, però hem de tenir clar quines seran les moltes avantatges que deixaran en un racó aquestes repercussions. No és un camí de roses. Ni un camí que es pugui fer d'un sol salt. És un camí que s'ha de recórrer amb consciencia i reflexió, amb coherència i racionalitat. Però que no pot quedar en les paraules i els crits, ni en les manifestacions. Ha de fer-se realitat i aquest any ha de ser el nostre. Des de 1714 celebrem una derrota que 300 anys més tard s'ha de convertir en victòria. 

I encara amb més raó si podem lluitar no només per una república sense monarques corruptes que demanin perdó sense sentir-ho i tinguin la sang freda de seguir manipulant informació en el seu últim discurs de comiat, si no que hem de lluitar per una república catalana, on la independència sigui la gran protagonista de la nostra pròpia obra teatral i siguem capaços de donar-li el tancament de teló que es mereix. 

Un Som.riure republicà*

Educación como parte de nuestro mundo.

La educación. 

Ésa cosa a la que llaman educación y que cada uno entiende a su manera. Ésa cosa que una vez dijo Mandela que era el arma más poderosa para cambiar el mundo. Ésa que creemos estar utilizando en las escuelas. Ésa cosa a la que le echamos la culpa cuando algo no sale como esperamos. Éso que algunos defendemos cómo lo más importante para las personas. Ésa cosa que, a la vez, pisoteamos sin darnos cuenta. Éso que se puede 'implantar' de muchas maneras. Éso que nadie conoce ni entiende pero de la que todos hablan. Ésa cosa a la que cientos de autores le han dado vueltas y vueltas sin respuestas para llegar a entenderla. La educación. Éso que nos pasará factura como sigamos (des)utilizándola de ésta manera, si es que no ha empezado a pasarla ya.

La educación es esa herramienta que, algunos, creemos tener claro que sirve para crecer, para mejorar, para aprender, para conocer, para entender, para resolver, para relacionarnos, para mantener sentido a lo que hacemos... para vivir y hacerlo con sentido. 

La educación es, en definitiva ésa cosa que nos presentan des de bien pequeños y nos acompaña el resto de nuestras vidas. Éso que recibimos de muchos sitios y de mucha gente y que nos hace ser como somos. Éso que nos representa. Éso que nos define. La educación es aquello que nos hace creer en algo, que nos hace luchas por algo, que nos hace tener unos valores y ser capaces de cumplirlos. La educación engloba muchas (incluso) demasiadas cosas que nos rodean y no somos del todo conscientes de lo que ello implica.

Parte de ésta educación es la concienciación sobre nuestro (hermoso) mundo. Somos capaces de decir, de expresar, de hablar incluso de chillar a los cuatro vientos aquello por lo que nos sentimos representados, pero la hipocresía nos juega muchas malas pasadas a todos y cada uno de nosotros y no es buena amiga de la educación. Hemos hecho de la educación un producto que hay que vender. La hemos mercantilizado y seguimos creyendo en una educación que no se basa en educar ni aprender, si no en adiestrar y obedecer. En tener que decir que si a pesar de las dudas, en tener que callarse y creer todo aquello que se dice. Creemos necesaria la escolarización de los más pequeños y no nos damos cuenta de que los estamos llevando a seguir formando parte de un sistema que trata la educación como algo banal. Como algo que sirve sólo para memorizar y no entender lo que pasa a nuestro al rededor. 

No somos conscientes de lo que implica la educación en realidad. La educación no solo se da en las escuelas, cosa que hoy en día hasta me cuesta creer que incluso se de ahí. La educación se da en las calles, en las casas, en los parques y entre las personas. No solo con los llamados "iguales". No sólo con los amigos. La educación se da en todas partes y en todo momento y no somos capaces de ver ni entender la importancia de ello. La importancia de nuestros actos. Y aunque siempre haya una mínima exageración de los problemas, a veces es necesaria para poder llegar a entender la realidad. Os invito a ver uno de los mejores anuncios sobre la educación de los padres (aunque no sean éstos los únicos a dar ejemplo) que demuestra lo que es capaz de hacer una buena o mala educación y lo que hay que tener en cuenta para saber que Ellos hacen lo que ven. Empecemos a ser conscientes de todo aquello que nos rodea, pero sobre todo de lo que tenemos en nuestras manos. A veces es necesario abrir los ojos y girar la cabeza hacía una nueva dirección en la que no le quede sitio a la hipocresía. Y para ello, hay que empezar a descubrir el mundo en el que vivimos. Y no sólo quejarnos sin movernos. Quejarnos de los que mandan, de lo que hacen y cómo lo hacen. Hay que dejar de quejarse si no somos capaces de dejar de actuar cómo ellos. Hay que empezar a mirar hacia delante y entender y reconocer nuestros pequeños errores, pero sobretodo, no avergonzarnos de ellos, pues no somos los únicos responsables de cometerlos, pero para evitarlo hay que ser consciente y darle la vuelta a al tortilla a lo que entendemos hoy por educación. Observemos y pensemos las cosas dos veces antes de estar seguros de lo que vamos a hacer y sus repercusiones. 

Por una educación digna, por un mundo mejor. 

Empecemos por darle importancia a ver lo que realmente nos rodea y no lo que nos quieren mostrar para seguir engañados sobre eso. El mundo esta rodeado de problemas sociales y nadie más que nosotros, la propia sociedad, somos los únicos capaces de poder cambiarlo. Sólo hace falta creérnoslo y actuar. Aunque tan solo sea empezando a concienciar a los demás de lo que somos capaces de hacer y deberíamos estar haciendo. La educación es, sin duda, una de las mayores armas pacíficas para poder cambiar aquello que nos nos gusta. Es hora de aprenderlo. Aprenderlo enseñando y enseñar mientras se aprende. 

Un Som.riure educat*

Cultura i llibertat. Dos plaers en un.

TABÚ: (del tongalès o fijià tapu, 'sagrat' o 'prohibit', consagrat, inviolable, brut o maleit) "Interdicció sagrada sobre l’ús de certes coses o paraules o l’acompliment de certes accions." [IEC].

Sembla mentida que ens auto-enganyem d'aquesta manera. 

Estem plens d'hipocresia. 

Parlem de llibertats però ens limiten els nostres propis prejudicis. 

Parlem d'igualtats però ens limiten les nostres diferències. 

Ens omplim les boques parlant de drets humans i la tanquem de cop mentre girem la cara quan ens trobem davant situacions que els vulneren. 

Critiquem als altres perquè son diferents i encara més quan actuen diferent.

Ens creiem millor que ningú i amb el dret d'afirmar què ho sabem tot quan en realitat estem totalment sotmesos i determinats per les accions de la resta i sense aquests no seriem res. 

La radicalitat sempre té un límit, però aquest no és precisament no poder ser lliure i actuar des de la voluntat d'un mateix. El límit està quan es trepitja la llibertat de l'altre, i ja em direu en quin moment, ensenyar una mica de carn és trepitjar la llibertat de l'altre? Els homes porten anys fent-ho i ningú els ha culpat mai de res. Perquè tenir una mica més de volum al costat del mugró ha d'implicar, en alguns casos, coacció per part d'algunes dones, i radicalitat quan és ensenyada en públic? 

Recordo quan em van explicar el significat de la paraula tabú. Jo era petita i encara no era suficientment hàbil com per adonar-me'n de les coses, però recordo que quan hem van dir que la paraula feia referència a alguna cosa prohibida, vaig pensar... ¿I perquè s'ha de prohibir alguna cosa si no és dolenta? 

Els tabús segueixen existint i segueixen molt vigents en accions tan rutinàries com quotidianes que vivim dia rere dia i, arribo a pensar, que o no som conscients o no ho volem ser, i opto per la segona. Ens creiem persones liberals, capaços de trencar les normes que se'ns marquen des d'algun indret que tothom anomena "a dalt" però alhora de la veritat, quan algú reacciona de manera alternativa de com s'ha dictat fins ara "des de dalt", és quan ens omplim d'hipocresia i ens deixem guiar per tot el que ens ha marcat. I no ens culpo. Sempre hem estat una colla d'ovelles que ens hem cregut tot el que se'ns deia. I fins que un no comença a fer-se preguntes i ningú és capaç de contestar-les sense un "perquè sí" un no se n'adona del motiu per les quals no hi ha altre cap resposta. 

Madurem, si us plau, i comencem a entendre d'on venim. Ens hem convertit en persones que formen part de civilitzacions que estan regulades per normes i lleis. Però, en quin moment hem estat nosaltres les que hem decidit aquestes normes i aquestes lleis? No dic que ens tornem bojos ni que busquem el costat més radical de la nostra (real) naturalesa humana, però si que comencem a veure i entendre les coses pel seu propi significat. 

Que un pit és un pit! Sigui d'un home o d'una dona! Que un pit de dona té més carn? Sí, clar! D'on creieu que ens hem alimentat tots i cada un de nosaltres quan érem uns mitja merda acabats de néixer?! I en l'únic que som capaços de pensar és en escàndol públic quan s'ensenya un pit perquè la nostra societat ha fet que sigui un maleït estigma de bellesa? Aneu a prendre pel sac, home! O millor, aneu a les biblioteques, agafeu un bon llibre on expliqui els nostres orígens o l'anatomia del nostre cos, traieu-vos les samarretes (i els estereotips!), estireu-vos a la gespa i gaudiu d'un bon moment de cultura i llibertat!  

Gràcies OCETPFAS per obrir els ulls a la gent!
Noticia relacionada amb l'entrada: The Outdoor Co-Ed Topless Pulp Fiction Appreciation.

Un Som.riure despullat*

Història. L'assignatura pendent del present

Mai he estat una bona estudiant d'història. Mai he estat partidària de no entendre un relat i haver d'aprendre'l de memòria per desprès vomitar-lo i no recordar-lo. Tot i així, m'ha passat amb moltes etapes de la història que ens representa. 

No sóc una persona que conegui la història al 100% però això no vol dir que no comprengui que aquesta és, sens dubte, la causa d'on venim, qui som i cap on anem. La història, com el recull de fets que han anat succeint al llarg de la vida d'un País és la que en la majoria de casos ens resol els dubtes del present, ens explica quins van ser es nostres passos i quins son els motius per seguir caminant. 

Aquest matí m'he adonat de la importància que té aquesta assignatura durant el procés educatiu d'una persona, i és que ara començo a entendre perquè estem com estem. 

Senyores i senyors, avui en dia els infants de primària d'algunes escoles ja no fan l'assignatura d'història. Ara el que treballen és medi. I quins son els resultats? Aquí us explico un breu exemple de la situació actual: 

Els infants de 4rt de primària estaven cantant una vella cançó que tots coneixem. Una melodia massa coneguda que representa l'himne d'un Estat acompanyada d'una lletra que fa referència a un personatge important per aquest. Tot i que hi ha mil versions de la La història de Franco, m'he plantejat certs dubtes quan els escoltava cantar i no he pogut resistir la tentació de fer-lis unes preguntes.

- Sabeu qui és Franco? - he preguntat amb l'esperança d'obtenir una resposta decent.

- Un dictador - l'esperança s'ha complert durant uns segons, però moments desprès...

- I què és un dictador? - els he volgut posar a prova, ho reconec. 

- El senyor que dicta els dictats, com els profes. - ha contestat un dels infants amb aquell tó de prepotència que avui en dia tant els caracteritza i realment m'ha deixat de pedra! beneïda ignorància que permet comprar a un mestre amb un dictador... - Un senyor molt dolent que va matar molta gent! - ha contestat un altre de fons. 

Moments més tard, m'he assegut amb ells i els he deixat clar que jo no conec la història exacte de principi a fi, però que els podia explicar una mica per sobre qui va ser aquest "bon" home al que li dedicaven una cançó amb tanta alegria... 

Hem fet una petita classe del funcionament d'un govern, del que és (o hauria de ser) una democràcia, del que representa una dictadura per un poble i fins i tot m'han preguntat què representa una bandera que té els colors vermell, groc i lila. Tot i que estic segura de que no s'han pres res del que els he explicat seriosament, algun d'ells feia algun petit comentari que feia que la meva esperança pels infants d'avui en dia no apagués la poca llum que li queda, i comprengués que si a mi que m'agrada la història i reconec la seva importància ja em costava en el seu moment entendre-la i que em motivés com per estudiar-me-la, què passa si avui en dia, al llarg dels sis anys que es passen els infants a Primària, ningú els parla d'això?

Estem creant una societat inculta, ignorant i irrespectuosa amb la nostra història. I això és extremadament preocupant quan surts al carrer i te n'adones que la ignorància arriba molt lluny. No escric això amb intencions de fer creure que jo en sé molt, al contrari, em moro de vergonya i no puc fer res més que baixar el cap quan entenc que formo part d'aquesta societat que només té ulls pel consumisme, la moda i la globalització, deixant de banda fets històrics que ens podrien resoldre molts dubtes per entendre realment què està passant actualment al nostre poble. 

Per sort, alguns dels infants que se'n reien de la seva ignorància sobre Franco sabien almenys que va ser un senyor que va prohibir el català al nostre petit país i que aquí Catalunya no va ser gaire estimat. Coneixen, almenys, la llegenda de Guifré, encara que no sabien qui era aquest home i alguns es feien la pregunta d'on sortia l'estrella de l'estelada ja que no els quadrava amb la història. 

La conclusió que he extret és que resta a les nostres mans seguir explicant la història i no permetre que aquesta formi part del passat. No podem deixar que la història s'esborri, l'hem de seguir difonent i no prendre'ns com una broma a aquells que no han tingut la gran sort de poder-ne ser coneixedors. No és quelcom que ens haguem de prendre a la lleugera. La història forma part de nosaltres, dels nostres pares i dels nostres avis i siguem conscients de que nosaltres som qui l'estem continuant. 

Donar importància a la història, a la nostra història, és el que ens fa tenir una identitat i entendre-la. 

Un Som.riure històric*

Petita història de Pirates. Cap. III

Mentre el teu cos segueix avançant cada cop a més velocitat, els teus pensaments arriben a un punt en que deixen que siguin les teves cames les qui, per una vegada a la vida, et guïn. Per primer cop ets capaç de permetre't el luxe d'avançar sense mirar enrere, sense por ni estar pendent de saber on trepitjar.

Ets conscient en tot moment de que els teus pensaments, que per uns instants t’han deixat lliure, no deixen de ser els pensaments que sempre t’han acompanyat i que són precisament els que et fan saber qui ets, com ets i el que més desitges en aquest món i per aquest motiu, si han arribat a un punt en que t’han fet decidir que siguin els teus peus els que busquin el camí ha seguir, serà que saben perfectament que, tal i com diuen, el teu cap està extremadament lligat a les teves extremitats, i que saben com fer-te endinsar dins la mar que tant de respecte et fa. 

El teu cos fa estona que camina, fa estona que no deixa de mirar enlaire. Observa el cel, observa el mar, observa la terra. Observa al seu voltant i se n’adona de que els seus pensaments, sense actuar, han fet que arribi al lloc on més desitja estar. 

I es que de cop, quan has aconseguit tancar els ulls una nova impressió t’ha fet veure les coses clares. Sense preguntar-te com, has aconseguit veure’t, davant teu, vestida amb una samarreta negra i vermella de ratlles, amb un barret espectacular que conté un dibuix característic, amb uns pantalons mig trencats i amb un lloro al teu costat que no et deixa d’observar. Observa el teu aspecte, i veu que no ets conscient de qui ets realment. No entens aquesta por que tens a endinsar-te dins la mar. A endinsar-te al teu món. 

Se’n va volant, i mentre tu tornes a obrir els ulls, la teva mirada queda fixa a un punt minúscul que es veu a l'horitzó i intenta descobrir què és el que s’acosta i que es dirigeix directament cap a tu. 

Cada cop es fa més gran, i poc a poc descobreixes que és un vaixell. Un vaixell de veles vermelles. El vaixell de veles vermelles que tant havies esperat està davant teu, acostant-se a tu sense intenció de frenar, i amb ganes d’endur-te amb ell. De tu depèn la cosa.

La decisió a prendre és teva, únicament teva i de la teva personalitat pirata. De ningú més. 

Les coses més simples són les més extraordinàries.

Quan sents que el món no té el botó d'off i que és estrictament necessari trobar-lo per ser capaç de parar el temps recordes que sempre hi ha petites coses que tot i que no aconsegueixen realment parar-lo del tot et proporcionen de nou un moment de serenitat, de tranquil·litat i de pau que tant necessites. I sents, per sobre de tot, que sense aquestes coses (ni aquestes persones) que sempre estan allà tu pots seguir endavant i mirar cara a cara el temps per ser capaç d'enfrontar-t'hi. 

De LLENÇAR-T'HI. 

I és que hi ha coses al llarg de la vida que no canvien MAI. Hi ha coses a les quals sempre hi pots recórrer i n'ets plenament conscient de que sempre hi seran, i res més que aquest sentiment és el que et permet trobar el maleït botó i mantenir-lo premut durant una bona estona per poder respirar fons, tancar els ulls, agafar forces i no dubtar en tornar-te a llençar de cap. 

Christian D Morillas interpretant una gran cançó.

Són aquells petits detalls que acostumen a passar desapercebuts. Als que poques vegades els hi donem importància. Als que normalment, resten en la indiferència i no som gens conscients de la importància que tenen al llarg de la nostra vida. Una cançó, una persona, una abraçada, aquelles paraules, un petó, aquell Som.riure... 

Aquells detalls que en la majoria de casos omplen la vida de sentit. Un sentit que pocs saben interpretar i que és aquí on recau el nostre error. En deixar que passin de llarg, en permetre'ns el luxe de girar el cap quan apareixen o de arraconar-los al bagul dels records fent que el temps els esborri. Deixant que passi el temps i acabem oblidant el sentit de la seva existència. 

Hem de ser capaços de començar a entendre aquests petits detalls i aquestes coses que ens ofereix la vida i el que ens envolta. Aquestes petites coses que, sense pensar-ho, acaben formant part d'un mateix i de la nostre vida quotidiana. 

Siguem capaços de buscar-los, si cal, però sobre tot, de trobar-los i agafar-los ben fort i no deixar-los escapar mai! 
I és que com diu Paulo Cohelo "les coses simples són les més extraordinàries, i només els savis aconsegueixen veure-les".

Aquí us deixo un dels meus petits gran detalls que em reviuen per dins cada cop que em decideixo a deixar còrrer el temps per gaudir-lo com és mereix: Llençat - Lax'n'busto

Gràcies a Christian Daniel Morillas per regalar-me un d'aquests petits detalls i deixar que me'l faci una mica meu. Prometo, com he fet fins ara, no guardar-lo mai sota clau i obrir-lo sempre que em sigui necessari. Poder permetre'm el luxe de fer això és vida i no ho deixaré de fer MAI! 

Un Som.Riure interpretat*