Si, sóc catalana. I si, sóc espanyola m'agradi o no. Sóc racional i realista, pero també sentimental i fa 25 anys que em sento catalana. És innevitable.
Formo part d'una comunitat que viu un sentiment molt fort, que està orgullosa de ser com és però no de ser on és. No puc dir 100% que comparteixo aquest sentiment.
No odio Espanya, però, per sort o per desgràcia no em sento identificada amb ella. Digueu-li educació, cultura o tradició.
Parlo de pertinença. Digueu-me nacionalista, separatista o independentista radical, que aquells que em coneixen saben que no em correspon cap d'aquests adjectius.
Sóc persona pertinent del món, nascuda a Catalunya.
Parlo i sento amb català, però això no m'exclou de saber i voler obrir la ment i voler conèixer altres indrets. Sóc persona curiosa i enamorada del món, d'altres indrets que queden ben lluny d'on vaig nèixer. Enamorada d'altres cultures que vaig coneixent a mida que em faig gran i no em sento gens separatista, de fet, em sento tot al contrari. M'agrada aprendre d'altres persones i que ells aprenguin de mi i de les nostres cultures.
No sóc partidria de que la cultura sigui causa de separació, sino d'unió i aprenentatge comú.
Sóc i em sento catalana, degut a la meva trajectòria, de com he crescut, qui m'ha acompanyat i tot el que m'ha representat. No crec que sigui tant dificil de comprendre. Ens passa a tots, siguem d'on siguem, per tant, demano respecte a aquells que, per motius "x" no sentin el mateix que jo.
Demano respecte i llibertat per expressar-me (-nos) sense crítiques radicals en contra del que diem.
Som ciutadants d'indrets on ens ha tocat viure i cadascú és lliure de sentir-se o no identificat amb aquest, però, si us plau sempre des del respecte.
Un som.riure català*
