Ella, que sempre havia sentit que el mar l'enganxava.
L'atreia de tal manera que només en sentir-ne l'olor, ja s'esgarrifava.
Ella que, quan s'hi acostava i veia al fons unes veles - tan se val el color - el cor començava a accelerar-se, com si d'un vaixell pirata de veritat es tractés.
Ella que, cada cop que trepitjava port, buscava de manera conscient i inconscient un vaixell de fusta, amb brúixola i timó per a poder tancar els ulls i imaginar-se el seu futur.
Ella que, sempre que escoltava o trobava alguna cosa relacionada amb aquest món, somreia, i ho feia pensant en aquell viatge que tan havia somiat.
El viatge, mar endins, a la proa del vaixell, observant com el sol queia amunt de l'horitzó, respirant l'olor d'aigua salada, i creient que allò que passava pel seu cap, algun dia seria real.
Potser en un futur, potser en una altre vida, potser ben aviat.
Ella que tenia clar que allò que un cop algú va escriure si que era autèntic.
Allò que deien de que...
en el fons ets una pirata més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada