Educación como parte de nuestro mundo.

La educación. 

Ésa cosa a la que llaman educación y que cada uno entiende a su manera. Ésa cosa que una vez dijo Mandela que era el arma más poderosa para cambiar el mundo. Ésa que creemos estar utilizando en las escuelas. Ésa cosa a la que le echamos la culpa cuando algo no sale como esperamos. Éso que algunos defendemos cómo lo más importante para las personas. Ésa cosa que, a la vez, pisoteamos sin darnos cuenta. Éso que se puede 'implantar' de muchas maneras. Éso que nadie conoce ni entiende pero de la que todos hablan. Ésa cosa a la que cientos de autores le han dado vueltas y vueltas sin respuestas para llegar a entenderla. La educación. Éso que nos pasará factura como sigamos (des)utilizándola de ésta manera, si es que no ha empezado a pasarla ya.

La educación es esa herramienta que, algunos, creemos tener claro que sirve para crecer, para mejorar, para aprender, para conocer, para entender, para resolver, para relacionarnos, para mantener sentido a lo que hacemos... para vivir y hacerlo con sentido. 

La educación es, en definitiva ésa cosa que nos presentan des de bien pequeños y nos acompaña el resto de nuestras vidas. Éso que recibimos de muchos sitios y de mucha gente y que nos hace ser como somos. Éso que nos representa. Éso que nos define. La educación es aquello que nos hace creer en algo, que nos hace luchas por algo, que nos hace tener unos valores y ser capaces de cumplirlos. La educación engloba muchas (incluso) demasiadas cosas que nos rodean y no somos del todo conscientes de lo que ello implica.

Parte de ésta educación es la concienciación sobre nuestro (hermoso) mundo. Somos capaces de decir, de expresar, de hablar incluso de chillar a los cuatro vientos aquello por lo que nos sentimos representados, pero la hipocresía nos juega muchas malas pasadas a todos y cada uno de nosotros y no es buena amiga de la educación. Hemos hecho de la educación un producto que hay que vender. La hemos mercantilizado y seguimos creyendo en una educación que no se basa en educar ni aprender, si no en adiestrar y obedecer. En tener que decir que si a pesar de las dudas, en tener que callarse y creer todo aquello que se dice. Creemos necesaria la escolarización de los más pequeños y no nos damos cuenta de que los estamos llevando a seguir formando parte de un sistema que trata la educación como algo banal. Como algo que sirve sólo para memorizar y no entender lo que pasa a nuestro al rededor. 

No somos conscientes de lo que implica la educación en realidad. La educación no solo se da en las escuelas, cosa que hoy en día hasta me cuesta creer que incluso se de ahí. La educación se da en las calles, en las casas, en los parques y entre las personas. No solo con los llamados "iguales". No sólo con los amigos. La educación se da en todas partes y en todo momento y no somos capaces de ver ni entender la importancia de ello. La importancia de nuestros actos. Y aunque siempre haya una mínima exageración de los problemas, a veces es necesaria para poder llegar a entender la realidad. Os invito a ver uno de los mejores anuncios sobre la educación de los padres (aunque no sean éstos los únicos a dar ejemplo) que demuestra lo que es capaz de hacer una buena o mala educación y lo que hay que tener en cuenta para saber que Ellos hacen lo que ven. Empecemos a ser conscientes de todo aquello que nos rodea, pero sobre todo de lo que tenemos en nuestras manos. A veces es necesario abrir los ojos y girar la cabeza hacía una nueva dirección en la que no le quede sitio a la hipocresía. Y para ello, hay que empezar a descubrir el mundo en el que vivimos. Y no sólo quejarnos sin movernos. Quejarnos de los que mandan, de lo que hacen y cómo lo hacen. Hay que dejar de quejarse si no somos capaces de dejar de actuar cómo ellos. Hay que empezar a mirar hacia delante y entender y reconocer nuestros pequeños errores, pero sobretodo, no avergonzarnos de ellos, pues no somos los únicos responsables de cometerlos, pero para evitarlo hay que ser consciente y darle la vuelta a al tortilla a lo que entendemos hoy por educación. Observemos y pensemos las cosas dos veces antes de estar seguros de lo que vamos a hacer y sus repercusiones. 

Por una educación digna, por un mundo mejor. 

Empecemos por darle importancia a ver lo que realmente nos rodea y no lo que nos quieren mostrar para seguir engañados sobre eso. El mundo esta rodeado de problemas sociales y nadie más que nosotros, la propia sociedad, somos los únicos capaces de poder cambiarlo. Sólo hace falta creérnoslo y actuar. Aunque tan solo sea empezando a concienciar a los demás de lo que somos capaces de hacer y deberíamos estar haciendo. La educación es, sin duda, una de las mayores armas pacíficas para poder cambiar aquello que nos nos gusta. Es hora de aprenderlo. Aprenderlo enseñando y enseñar mientras se aprende. 

Un Som.riure educat*

Cultura i llibertat. Dos plaers en un.

TABÚ: (del tongalès o fijià tapu, 'sagrat' o 'prohibit', consagrat, inviolable, brut o maleit) "Interdicció sagrada sobre l’ús de certes coses o paraules o l’acompliment de certes accions." [IEC].

Sembla mentida que ens auto-enganyem d'aquesta manera. 

Estem plens d'hipocresia. 

Parlem de llibertats però ens limiten els nostres propis prejudicis. 

Parlem d'igualtats però ens limiten les nostres diferències. 

Ens omplim les boques parlant de drets humans i la tanquem de cop mentre girem la cara quan ens trobem davant situacions que els vulneren. 

Critiquem als altres perquè son diferents i encara més quan actuen diferent.

Ens creiem millor que ningú i amb el dret d'afirmar què ho sabem tot quan en realitat estem totalment sotmesos i determinats per les accions de la resta i sense aquests no seriem res. 

La radicalitat sempre té un límit, però aquest no és precisament no poder ser lliure i actuar des de la voluntat d'un mateix. El límit està quan es trepitja la llibertat de l'altre, i ja em direu en quin moment, ensenyar una mica de carn és trepitjar la llibertat de l'altre? Els homes porten anys fent-ho i ningú els ha culpat mai de res. Perquè tenir una mica més de volum al costat del mugró ha d'implicar, en alguns casos, coacció per part d'algunes dones, i radicalitat quan és ensenyada en públic? 

Recordo quan em van explicar el significat de la paraula tabú. Jo era petita i encara no era suficientment hàbil com per adonar-me'n de les coses, però recordo que quan hem van dir que la paraula feia referència a alguna cosa prohibida, vaig pensar... ¿I perquè s'ha de prohibir alguna cosa si no és dolenta? 

Els tabús segueixen existint i segueixen molt vigents en accions tan rutinàries com quotidianes que vivim dia rere dia i, arribo a pensar, que o no som conscients o no ho volem ser, i opto per la segona. Ens creiem persones liberals, capaços de trencar les normes que se'ns marquen des d'algun indret que tothom anomena "a dalt" però alhora de la veritat, quan algú reacciona de manera alternativa de com s'ha dictat fins ara "des de dalt", és quan ens omplim d'hipocresia i ens deixem guiar per tot el que ens ha marcat. I no ens culpo. Sempre hem estat una colla d'ovelles que ens hem cregut tot el que se'ns deia. I fins que un no comença a fer-se preguntes i ningú és capaç de contestar-les sense un "perquè sí" un no se n'adona del motiu per les quals no hi ha altre cap resposta. 

Madurem, si us plau, i comencem a entendre d'on venim. Ens hem convertit en persones que formen part de civilitzacions que estan regulades per normes i lleis. Però, en quin moment hem estat nosaltres les que hem decidit aquestes normes i aquestes lleis? No dic que ens tornem bojos ni que busquem el costat més radical de la nostra (real) naturalesa humana, però si que comencem a veure i entendre les coses pel seu propi significat. 

Que un pit és un pit! Sigui d'un home o d'una dona! Que un pit de dona té més carn? Sí, clar! D'on creieu que ens hem alimentat tots i cada un de nosaltres quan érem uns mitja merda acabats de néixer?! I en l'únic que som capaços de pensar és en escàndol públic quan s'ensenya un pit perquè la nostra societat ha fet que sigui un maleït estigma de bellesa? Aneu a prendre pel sac, home! O millor, aneu a les biblioteques, agafeu un bon llibre on expliqui els nostres orígens o l'anatomia del nostre cos, traieu-vos les samarretes (i els estereotips!), estireu-vos a la gespa i gaudiu d'un bon moment de cultura i llibertat!  

Gràcies OCETPFAS per obrir els ulls a la gent!
Noticia relacionada amb l'entrada: The Outdoor Co-Ed Topless Pulp Fiction Appreciation.

Un Som.riure despullat*

Història. L'assignatura pendent del present

Mai he estat una bona estudiant d'història. Mai he estat partidària de no entendre un relat i haver d'aprendre'l de memòria per desprès vomitar-lo i no recordar-lo. Tot i així, m'ha passat amb moltes etapes de la història que ens representa. 

No sóc una persona que conegui la història al 100% però això no vol dir que no comprengui que aquesta és, sens dubte, la causa d'on venim, qui som i cap on anem. La història, com el recull de fets que han anat succeint al llarg de la vida d'un País és la que en la majoria de casos ens resol els dubtes del present, ens explica quins van ser es nostres passos i quins son els motius per seguir caminant. 

Aquest matí m'he adonat de la importància que té aquesta assignatura durant el procés educatiu d'una persona, i és que ara començo a entendre perquè estem com estem. 

Senyores i senyors, avui en dia els infants de primària d'algunes escoles ja no fan l'assignatura d'història. Ara el que treballen és medi. I quins son els resultats? Aquí us explico un breu exemple de la situació actual: 

Els infants de 4rt de primària estaven cantant una vella cançó que tots coneixem. Una melodia massa coneguda que representa l'himne d'un Estat acompanyada d'una lletra que fa referència a un personatge important per aquest. Tot i que hi ha mil versions de la La història de Franco, m'he plantejat certs dubtes quan els escoltava cantar i no he pogut resistir la tentació de fer-lis unes preguntes.

- Sabeu qui és Franco? - he preguntat amb l'esperança d'obtenir una resposta decent.

- Un dictador - l'esperança s'ha complert durant uns segons, però moments desprès...

- I què és un dictador? - els he volgut posar a prova, ho reconec. 

- El senyor que dicta els dictats, com els profes. - ha contestat un dels infants amb aquell tó de prepotència que avui en dia tant els caracteritza i realment m'ha deixat de pedra! beneïda ignorància que permet comprar a un mestre amb un dictador... - Un senyor molt dolent que va matar molta gent! - ha contestat un altre de fons. 

Moments més tard, m'he assegut amb ells i els he deixat clar que jo no conec la història exacte de principi a fi, però que els podia explicar una mica per sobre qui va ser aquest "bon" home al que li dedicaven una cançó amb tanta alegria... 

Hem fet una petita classe del funcionament d'un govern, del que és (o hauria de ser) una democràcia, del que representa una dictadura per un poble i fins i tot m'han preguntat què representa una bandera que té els colors vermell, groc i lila. Tot i que estic segura de que no s'han pres res del que els he explicat seriosament, algun d'ells feia algun petit comentari que feia que la meva esperança pels infants d'avui en dia no apagués la poca llum que li queda, i comprengués que si a mi que m'agrada la història i reconec la seva importància ja em costava en el seu moment entendre-la i que em motivés com per estudiar-me-la, què passa si avui en dia, al llarg dels sis anys que es passen els infants a Primària, ningú els parla d'això?

Estem creant una societat inculta, ignorant i irrespectuosa amb la nostra història. I això és extremadament preocupant quan surts al carrer i te n'adones que la ignorància arriba molt lluny. No escric això amb intencions de fer creure que jo en sé molt, al contrari, em moro de vergonya i no puc fer res més que baixar el cap quan entenc que formo part d'aquesta societat que només té ulls pel consumisme, la moda i la globalització, deixant de banda fets històrics que ens podrien resoldre molts dubtes per entendre realment què està passant actualment al nostre poble. 

Per sort, alguns dels infants que se'n reien de la seva ignorància sobre Franco sabien almenys que va ser un senyor que va prohibir el català al nostre petit país i que aquí Catalunya no va ser gaire estimat. Coneixen, almenys, la llegenda de Guifré, encara que no sabien qui era aquest home i alguns es feien la pregunta d'on sortia l'estrella de l'estelada ja que no els quadrava amb la història. 

La conclusió que he extret és que resta a les nostres mans seguir explicant la història i no permetre que aquesta formi part del passat. No podem deixar que la història s'esborri, l'hem de seguir difonent i no prendre'ns com una broma a aquells que no han tingut la gran sort de poder-ne ser coneixedors. No és quelcom que ens haguem de prendre a la lleugera. La història forma part de nosaltres, dels nostres pares i dels nostres avis i siguem conscients de que nosaltres som qui l'estem continuant. 

Donar importància a la història, a la nostra història, és el que ens fa tenir una identitat i entendre-la. 

Un Som.riure històric*

Petita història de Pirates. Cap. III

Mentre el teu cos segueix avançant cada cop a més velocitat, els teus pensaments arriben a un punt en que deixen que siguin les teves cames les qui, per una vegada a la vida, et guïn. Per primer cop ets capaç de permetre't el luxe d'avançar sense mirar enrere, sense por ni estar pendent de saber on trepitjar.

Ets conscient en tot moment de que els teus pensaments, que per uns instants t’han deixat lliure, no deixen de ser els pensaments que sempre t’han acompanyat i que són precisament els que et fan saber qui ets, com ets i el que més desitges en aquest món i per aquest motiu, si han arribat a un punt en que t’han fet decidir que siguin els teus peus els que busquin el camí ha seguir, serà que saben perfectament que, tal i com diuen, el teu cap està extremadament lligat a les teves extremitats, i que saben com fer-te endinsar dins la mar que tant de respecte et fa. 

El teu cos fa estona que camina, fa estona que no deixa de mirar enlaire. Observa el cel, observa el mar, observa la terra. Observa al seu voltant i se n’adona de que els seus pensaments, sense actuar, han fet que arribi al lloc on més desitja estar. 

I es que de cop, quan has aconseguit tancar els ulls una nova impressió t’ha fet veure les coses clares. Sense preguntar-te com, has aconseguit veure’t, davant teu, vestida amb una samarreta negra i vermella de ratlles, amb un barret espectacular que conté un dibuix característic, amb uns pantalons mig trencats i amb un lloro al teu costat que no et deixa d’observar. Observa el teu aspecte, i veu que no ets conscient de qui ets realment. No entens aquesta por que tens a endinsar-te dins la mar. A endinsar-te al teu món. 

Se’n va volant, i mentre tu tornes a obrir els ulls, la teva mirada queda fixa a un punt minúscul que es veu a l'horitzó i intenta descobrir què és el que s’acosta i que es dirigeix directament cap a tu. 

Cada cop es fa més gran, i poc a poc descobreixes que és un vaixell. Un vaixell de veles vermelles. El vaixell de veles vermelles que tant havies esperat està davant teu, acostant-se a tu sense intenció de frenar, i amb ganes d’endur-te amb ell. De tu depèn la cosa.

La decisió a prendre és teva, únicament teva i de la teva personalitat pirata. De ningú més.