TABÚ: (del tongalès o fijià tapu, 'sagrat' o 'prohibit', consagrat, inviolable, brut o maleit) "Interdicció sagrada sobre l’ús de certes coses o paraules o l’acompliment de certes accions." [IEC].
Sembla mentida que ens auto-enganyem d'aquesta manera.
Estem plens d'hipocresia.
Parlem de llibertats però ens limiten els nostres propis prejudicis.
Parlem d'igualtats però ens limiten les nostres diferències.
Ens omplim les boques parlant de drets humans i la tanquem de cop mentre girem la cara quan ens trobem davant situacions que els vulneren.
Critiquem als altres perquè son diferents i encara més quan actuen diferent.
Ens creiem millor que ningú i amb el dret d'afirmar què ho sabem tot quan en realitat estem totalment sotmesos i determinats per les accions de la resta i sense aquests no seriem res.
La radicalitat sempre té un límit, però aquest no és precisament no poder ser lliure i actuar des de la voluntat d'un mateix. El límit està quan es trepitja la llibertat de l'altre, i ja em direu en quin moment, ensenyar una mica de carn és trepitjar la llibertat de l'altre? Els homes porten anys fent-ho i ningú els ha culpat mai de res. Perquè tenir una mica més de volum al costat del mugró ha d'implicar, en alguns casos, coacció per part d'algunes dones, i radicalitat quan és ensenyada en públic?
Recordo quan em van explicar el significat de la paraula tabú. Jo era petita i encara no era suficientment hàbil com per adonar-me'n de les coses, però recordo que quan hem van dir que la paraula feia referència a alguna cosa prohibida, vaig pensar... ¿I perquè s'ha de prohibir alguna cosa si no és dolenta?
Els tabús segueixen existint i segueixen molt vigents en accions tan rutinàries com quotidianes que vivim dia rere dia i, arribo a pensar, que o no som conscients o no ho volem ser, i opto per la segona. Ens creiem persones liberals, capaços de trencar les normes que se'ns marquen des d'algun indret que tothom anomena "a dalt" però alhora de la veritat, quan algú reacciona de manera alternativa de com s'ha dictat fins ara "des de dalt", és quan ens omplim d'hipocresia i ens deixem guiar per tot el que ens ha marcat. I no ens culpo. Sempre hem estat una colla d'ovelles que ens hem cregut tot el que se'ns deia. I fins que un no comença a fer-se preguntes i ningú és capaç de contestar-les sense un "perquè sí" un no se n'adona del motiu per les quals no hi ha altre cap resposta.
Madurem, si us plau, i comencem a entendre d'on venim. Ens hem convertit en persones que formen part de civilitzacions que estan regulades per normes i lleis. Però, en quin moment hem estat nosaltres les que hem decidit aquestes normes i aquestes lleis? No dic que ens tornem bojos ni que busquem el costat més radical de la nostra (real) naturalesa humana, però si que comencem a veure i entendre les coses pel seu propi significat.
Que un pit és un pit! Sigui d'un home o d'una dona! Que un pit de dona té més carn? Sí, clar! D'on creieu que ens hem alimentat tots i cada un de nosaltres quan érem uns mitja merda acabats de néixer?! I en l'únic que som capaços de pensar és en escàndol públic quan s'ensenya un pit perquè la nostra societat ha fet que sigui un maleït estigma de bellesa? Aneu a prendre pel sac, home! O millor, aneu a les biblioteques, agafeu un bon llibre on expliqui els nostres orígens o l'anatomia del nostre cos, traieu-vos les samarretes (i els estereotips!), estireu-vos a la gespa i gaudiu d'un bon moment de cultura i llibertat!
Gràcies OCETPFAS per obrir els ulls a la gent!
Noticia relacionada amb l'entrada: The Outdoor Co-Ed Topless Pulp Fiction Appreciation.
Un Som.riure despullat*
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada