El som.riure Musáfir

- On vas?

- No ho sé....

- I per què marxes?

- No ho sé...

- Vas sola?

- Crec que si...

- No esperes a ningú?

- No ho sé... Diria que si.

-Saps a qui? 

- No ben bé.. Podria dir que a mi mateixa.

- I ningú t'espera?

- És el que vull saber...

- I com ho sabràs?

- No ho sé...

- No ho entenc...

- No ho vulguis entendre, ni jo mateixa ho entenc. 

Només sé que he de marxar.

- ... 

- Ja ho entendràs...

- Per què?

- Per que sempre hi ha un cop a la vida que has d'actuar de manera diferent...

Si vols aconseguir el que vols has de fer-ho sense pensar...

- Llavors, saps el que vas a buscar?

- No, només sé qui vull que em vingui a buscar, i no pararé fins trobar-me'l.

- Però, parles d'algú en concret? 

- Si, i tant. Tots hauriem de marxar per tornar amb aquesta persona. 

- Ah, que la coneixem tots dos? 

- Cadascú la coneix a la seva manera. I no hem de parar de fer camí fins conèixer-la del tot. 

- De qui parles? 

- De tu mateix. De mi mateixa. De nosaltres. De marxar per tornar a ser qui som. De viatjar per aprendre. De volar per saber quan i com aterrar. De saber mantenir-se de peu i saber quan es pot alçar el vol. De mantenir sempre aquestes converses amb un mateix.