Tradicions

Les tradicions son aquells fets que, per molt que passin els anys, no es perd la costum de fer-los. 

Moltes d'aquestes tradicions són generacionals; els fills les adopten segons el que transmeten els pares. D’altres, depenen de la nacionalitat de la persona. 

Quan el fet es converteix en costum comences a viure-ho i a sentir-ho molt arrelat a tu, i entens que, desprès de vint-i-cinc anys sentint que formes part d’un indret o que és el mateix indret el que forma part de tu, provoca un creixement d’aquesta costum, un enfortiment de la tradició i la sensació de no voler perdre aquest fet per res del món.

Hi ha cops que aquestes costums es tornen incomprensibles per a les persones que no les viuen, i d'altres, costa d'explicar el que es sent quan es viuen. Hi ha cop que no es viuen amb tanta intensitat, i d'altres, en canvi, que fa por sentir tot el que es sent en una sola nit. 

Hi ha cops que una tradició perd el sentit quan s'oblida el que és, i d'altres que guanya tot el sentit quan un es deixa portar i això el porta a recordar per què cada any es torna a voler viure. Hi ha cops que una tradició com aquesta pot semblar allò més agobiant del món, i costa justificar la raó per la qual es vol tornar a viure, però un cop ha passat, la sensació que et deixa ho explica per si sol. 

La majoria de cops, com s'ha dit abans, les tradicions es viuen per motius generacionals o 'nacionals', però sempre hi ha una petita part que la viu per 'nostàlgia', per sentiments inexplicables que el fa recordar a un mateix qui és i com ha arribat aquí.

Per què viure tradicions com aquesta, envoltar-se de la gent que s'estima i saber que la nit no acaba quan surt el sol, a un l'omple de felicitat que provoca un sentiment massa intens com per no repensar-se el fet de tornar-hi. 

Entendre el que implica per tu una tradició que és important per moltes persones que no coneixes i de les que tampoc ets veïna, però de les que si que has compartit mitja vida la seva terra fa que necessitis, un cop a l'any, compatir també la seva festa, la seva tradició.

La Patum és, en definitiva, una festa que transmet tot allò que els Berguedans i Berguedanes senten i viuen. I aquells que tenim i portem mitja vida en algun dels poblets d'aquesta comarca, ens fa sentir orgullosos de poder gaudir d’aquests indrets i aquestes tradicions i entendre el què significa pertànyer, en part, a aquesta petita gran cultura.

Un som.riure patumaire*

Petita història de Pirates. Cap. VI

Obres els ulls, el sol ja no hi és, et trobes dins una habitació totalment diferent a la teva, aquesta es mou, es balanceja al mateix temps en que les ones topen amb el vaixell i et permeten estar tranqil·la. 

No et preguntis per què, però allò que a la gent posa nerviós a tu et tranquil·litza, doncs tu no ets com ells, tu ets totalment diferent i necessites tot el contrari que necessiten els demés.

És molt més tard de mitja nit i mentre estàs estirada, mires per un finestró que t'ensenya com és el mar de nit. Te n'adones que et mors de ganes de sortir a coberta i passar la nit allà. No et vesteixes, comences a caminar i saps que tots els que t’acompanyen en aquest viatge estan adormits i res t’impedeix caminar deixant que l'aire acariciï totes i cada una de les teves extremitats.

Els teus cabells es mouen amb l'aire, desprenen una olor que el vent s’enduu lluny. 

Les teves mans noten com l’aire fred passa entre els teus dits, però no tenen fred per què al mig del mar la calor no desapareix. La llum de la lluna il·lumina part del teu cos, deixant entreveure els teus pits que s'amaguen quan l'aire no bufa i deixa els cabells llargs caiguts. 

Camines fins arribar cara a cara amb el timó i en aquell precís moment els teus peus s’aturen. 

Els genolls es dobleguen i t’asseus a terra. La teva pell fa escalfeeix, però li encanta notar el tacte de la fusta del vaixell. Tanques els ulls i respires profundament. 

T’adorms durant pocs minuts i de cop i volta notes una presencia al teu costat. No saps si és un somni o és real.

Obres els ulls, gires la cara i allà està. El teu pirata ha decidit seguir els teus passos i fer el mateix recorregut que has fet tu. La lluna és capaç de veure-os a tots dos, estirats nuus a la part més alta del vaixell i observant-la com si ella us hagués de dir que és el que heu de fer.

De cop un núvol apareix i us amaga la silueta de la lluna i us quedeu a les fosques. Només us il·lumina la llum de les estrelles, i mentre us mireu cara a cara és ell qui s’acosta a tu i et fa un petó. 

Els segons es fan eterns, no vols que això s’acabi mai, però ell es separa suaument i se’t queda mirant als ulls i de cop et somriu fent-te entendre que feia temps que ell també desitjava viure aquest moment. Les seves mans s’acosten a la teva cara, t’agafa, t’acosta a poc a poc i us torneu a ajuntar, aquest cop, però, amb els ulls tancats, sense presa i sabent que aquesta nit es vostra i de ningú més.

Les úniques paraules que et murmura a l'oïda són aquelles paraules que fa temps que et ronden pel cap... i és que en el fons ets un pirata més i saps que sempre ho seràs mentre estiguis al seu costat.

Un Som.riure nuu*

Allò que anomenem "Multiculturalitat"

Imagineu per un moment, sigueu d’on sigueu, que caminant pel carrer us apareix una persona i us convida a un lloc. Sembla la persona més amable i més sincera del món i per tant, accediu. No et dóna pistes d’on et duu ni de què hi trobaràs allà. De cop, s’atura davant una porta i et diu que passis. Entres, una mica entusiasmat i alhora cautelós, i et trobes davant teu amb unes 25 persones de diferents indrets. Una persona de Rússia, una del Marroc, una Britànica, una Peruana, una de Nova Zelanda, una Hindú i una de França. Un Italià, un Senegalès, un Argentí, una Portuguesa, un Austríac, una de Canadà i una altre de Mèxic, una de Nova York i un Grec. Una de Sud Àfrica, l’altre d’Alemanya, un Finlandès i un Noruec, un de Nicaragua, un Etíop, un Xinès, un d’Indonèsia, un Afgà i tu, en aquest cas, un Català d’Espanya.

Què fas?

Potser al principi et quedes immòbil intentant esbrinar d’on prové cadascun d’ells i una mica intimidat de tantes mirades que es direccionen cap a tu. Potser ells també volen saber d’on vens i només et miren per reconèixer aquelles característiques “típiques” d’un país. Segurament alguns serà molt fàcil dir d’on son, i poc a poc, dins la sala es comencen a generar grups de converses. S’escolten idiomes, s’escolten maneres de parlar que tothom coneix i d’altres que no s’han escoltat mai. S’escoten diferents llengües, inclús de persones del mateix continent però diferent país i entre ells els costa entendre’s. És inevitable, per instints humà i de relacions socials, apropar-se a aquella persona que creus que s’acosta més als teus interessos o amb els que serà més fàcil el procés de comunicació, però, això implica pensar malament de la resta de persones que estan allà? Estan en les mateixes condicions que tu, segurament estan allà sense saber perquè, sense conèixer a ningú més que a ells mateixos i buscant alguna causa que els doni una resposta a les mateixes preguntes que tu també et fas. 

Per què a mi? Què faig aquí? Qui són tots aquests?

De cop, l’italià, el grec, el portuguès i el francès se t’acosten, i et pregunten tot el que tu t’estaves preguntant.

Com els parles? Cadascú d’ells parla una llengua pròpia, i tot i que tots sou Europeus, teniu diferents maneres d’entendre la vida, vestiu diferent, mengeu diferent, viviu diferent. Però... que no sou tots del mateix continent?

Què passa amb aquelles persones dels altres continents? De cop, desprès d’haver estat parlant amb els quatre companys i haver entès part de la conversa com heu pogut, busques a algú més amb qui relacionar-te. T’acostes al marroquí, que està amb el senegalès, amb l’etíop i el sud-africà. Et miren estranyats. Suposes que a ells els ha passat el mateix que als Europeus, han buscat a aquells que més semblances tenien entre ells. No els culpes, a tots ens ha passat, però no t’agrada que et mirin estranyats, i et dóna més peu a acostar-t’hi. En aquest cas, l’idioma encara és una barreja més per a poder relacionar-t’hi i us costa més, però busqueu una manera per entendre-us i al final es donen compte de que no era necessària una mala mirada pel fet de ser diferent.

Els grups es van barrejant cada cop més, i  encara que al principi la majoria buscava a aquella persona que més “confiança” li donés, tots 25 acabeu junts i trobant una manera per entendre-us entre tots. Alguns proposen l’anglès, com a idioma internacional, però no tots l’entenen. Altres els tradueixen el que es va dient i altres ho fan mitjançant signes o mímica.

Al final tots us enteneu entre tots, i la majoria esteu sorpresos de que això passi ja que al principi us costava acostar-vos a aquella persona que consideràveu diferent. Potser inconscientment, i sense mala intenció, però els prejudicis us han jugat una mala passada i us han fet creure, en un principi, que les relacions serien més fàcils amb aquells més semblants a vosaltres. No creieu que sortim tots guanyant si la diversitat pren una part important en les nostres vides i podem sortir més enriquits culturalment d’un lloc que hem compartit amb 25 persones d’un altre indret del món? No creieu que és una bona manera per aprendre més dels altres i de tot el que ens envolta en general?

En que es basa la confiança per decidir a quina persona costar-te primer? Què és el que veuen els nostres ulls per decidir parlar amb una persona i no amb l’altre? Tant ignorants som que creiem que les persones estan determinades pels seus orígens i no podem compartir interessos amb elles per aquest motiu?

Benvinguts a la societat multicultural, on la diversitat pren força per poder créixer i conèixer noves maneres d’entendre el món i diferents estils de vida en general. Qui no reconegui que això és el que més enriqueix a uns i altres, que segueixi buscant a les persones que pensin únicament com ells i no vulguin veure més enllà d’aquest punt de vista, que la seva ment no podrà arribar  mai a entendre els altres i potser, malauradament, a entendre’s a un mateix.

Un Som.riure multicultural.

Petita història de Pirates. Cap V

- En què penses? - et pregunta de cop aquell pirata sense mirar-te directament i apropant-se a la vora del vaixell i intentant observar el que tu contemples. 

- En res. En tot. En mi. En tu. En la vida en si - Li respons sense deixar d'observar l'horitzó fixament. 

- I de què et serveix pensar en tot això?

- ... De res, i de tot a la vegada. 

- No t'entenc. 

- No em vulguis entendre, no ho aconseguiries. Sóc una persona que amaga massa els seus sentiments, que els pot arribar a demostrar sense haver dit res abans, ni ho dirà desprès. Pots quedar-te aquí, al meu costat, contemplant amb la mateixa intensitat i fixament l'horitzó que em permet saber què sento a cada moment, que em permet parlar amb mi mateixa i explicar-me què em passa. No vulguis entendre'm, però pots compartir aquests moments amb mi, per mi són únics i necessaris, i ja que no puc demostrar-te de cap altra manera el que em passa, et demano que et quedis aquí.

- Què creus que és el que et passa i t'expliques a tu mateixa?  

- Sé, i tinc clar que ara mateix, estar damunt d'aquest vaixell, poder parlar amb tu, un pirata amb el que sempre he somiat, poder avançar per l'aigua sense rumb, ni llei, ni norma que m'impedeixi ser qui vull ser... em fa sentir feliç. Que cada cop estic més enganxada a aquesta mena de vida, però per un altre banda em fa mal haver deixat enrere tot el que m'enganxava a la vida que tenia abans.  

- I, hi vols tornar?  

- Si. O no. No ho sé. Vull tornar, però no vull marxar. Vull saber que tot i que visqui una nova vida, la vida que sempre havia imaginat i que sempre havia desitjat, la vida que tenia abans no desapareixerà mai, que sempre podré seguir arribant a port i viure el que vivia abans, encara que no sigui de la mateixa manera. No vull haver d'escollir, no vull haver de triar entre el present i el passat. El passat sempre estarà en mi, sempre m’acompanyarà, vagi on vagi en el present. 

- T'entenc. I he de dir-te que no és impossible aconseguir-ho. El meu vaixell et pot portar on et faci falta, sigui quan sigui, i on i quan vulguis i ho necessitis. Només cal que ho demanis, que demostris el que sents, que ho expliquis, que ho diguis. Jo t'hi portaré.  

- Veus? Precisament aquests petits detalls són els que no vull deixar passar, vull aprofitar. Estic vivint una nova vida que jo mateixa he escollit, que no puc negar que m'encanta, que no vull deixar de viure, i vull que part de la meva vida passada també ho entengui. Durant la meva vida passada no deixava de dir la mateixa frase, i és que en el fons sóc un pirata més, i tot el que m'envoltava ho sabia... 

Per què ara que ho puc ser, hi ha alguna cosa més que m'ho impedeix?

 

Petita història de Pirates. Cap IV

Per fi, desprès de tant de temps d'estar de peu davant la mar sense fer altre cosa que observar com s'acosta aquell vaixell que feia dies que no deixava d'avançar cap a tu, ha parat. L'has vist de ben a prop, com sense pensar-s'ho dues vegades ha deixat la seva ancora just davant teu i t'ha demanat que actuïs d'una vegada.

No saps que fer, t'ho penses, però desprès d'estar uns segons amb els ulls tancats, recapacitant i pensant en el que desitges de debò, penses i imagines que faries si ara aquest pirata que tens davant teu preguntant-te quin destí tries, marxés.

Et quedaries vora la mar, sense poder tocar l'aigua que tant enganxada et té, el vent que fa que augmenti el teu sentiment de llibertat quan et situes a la proa del vaixell, i sense ser qui tu realment ets, així que obres els ulls, i et decideixes.

Veus com el pirata marxa a poc a poc i se'n va cap al seu vaixell, però mentre camina en direcció contraria a la teva va girant el cap per veure la teva reacció. De cop, para, els seus peus s'aturen i el seu cos fa un gir de 180º. Es queda mirant cap a la teva direcció i no dubta en allargar la mà.

Els teus peus comencen a avançar, la teva cara s'il·lumina i s'hi dibuixa un gran somriure. Els teus braços es fan grans i no poden evitar abraçar al pirata que t'acaba d'oferir la possibilitat de poder viure la teva vida. Un cop has pujat al vaixell de veles vermelles que tant havies vist des de lluny, mires enrere, et col·loques a popa i mires com deixes enrere aquella terra que t'havia pres l'oportunitat de ser qui ets. De demostrar a tot el món, que en el fons ets un pirata més.

Un Som.Riure identificat. 

República Vs Democràcia

Segons l'Iec:

República 

1 1 f. [LC] [PO] Forma de govern en què el cap d’estat té caràcter electiu i no hereditari. 

Democràcia 

1 f. [LC] [PO] Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu. 

Feia dies em proclamava una mala estudiant de l'assignatura d'història. I avui és, sense dubte, un d'aquells dies en que m'omplo de ràbia i impotència que realment sigui així. 

Avui, per fi, desprès de quasi 40 anys, el rei abdica. Tots sabem què vol dir això i el que realment implica. Si, ara és quan el seu estimat fillet, aquell que fins ara anomenàvem príncep, es transforma en rei. 

Què voleu que us digui... Per una part penso que tot plegat és una obra teatral. Que estem arribant a un punt on tots i cada un dels actes i guions que surten per les notícies i que succeeixen al nostre voltant estan fets pel major guionista que mai ningú ha conegut. Que tot plegat és una espècie de broma de llaga durada i que no som ni de bon tros, gens conscients del que estem fent ni del que realment està passant, perquè tot i no ser una bona estudiant d'història sé i tinc molt clar que d'aquí uns anys tots aquests fets estaran escrits als nous llibres que hauran de llegir les pròximes generacions, i senyores i senyors, això és la història. 

Sempre m'ha agradat la història i conèixer el passat per entendre d'on venim i perquè som com som, tot i que el meu gran error ha estat no ser capaç de recordar-ho tot. Això, però, no m'ha permès seguir la curiositat i seguir llegint i rellegint pàgines que fins ara estaven en blanc i que es comencen a escriure. 

El dia d'avui serà sempre recordat. No tots els recordarem amb la mateixa intenció ni felicitat, però ho serà, i no ens podem enganyar. Deixant de banda la meva capacitat imaginativa de que tot això forma part d'una gran obra de teatre, sé, per altra part, que tot és massa real i que la majoria no som conscients dels canvis que estem vivint.  Avui, hem de tenir clar quines son les definicions i diferències entre democràcia i república. Hem de tenir clar quin és el pas que volem seguir i hem de tenir ben clar quin és el nostre paper dins el joc. 

Des de ben petita he estat enganyada creient que la democràcia era una bona manera de governar un estat, doncs si per un moment, fem veure que no ens han explicat mai res de la trajectòria històrica i parem a llegir la definició d'aquesta, realment podem caure en un gran engany. De fet, crec que a molts ens ha passat... I és precisament per aquests motiu, per la gran manipulació que ha rebut aquesta paraula i aquesta manera de govern que actualment som molts qui volem seguir un model de revolució, que volem una república representada pel mateix poble, un estat propi on qui prengui decisions sigui el mateix poble i la gent que hi pertany, i no una democràcia que s'amaga rere una monarquia que només busca el 'bé comú' pel seus i pels que interessa.

Tot i no ser una gran estudiant d'història tinc ben clar qui vull que em representi, i no pels escrits legals que defineixen un país, si no pels actes personals que defineixen les persones. Aquelles persones que no son manades ni escollides per algú concret, si no per una voluntat democràtica real del poble. No vull més monarques que es creguin amb el dret de decidir pels altres, i que quedi ben clar que tampoc vull ni democràcies ni dictadures que prenguin el nom de república per fer creure que és el que no són.

La política ha pres un significat massa negatiu. I la política no és només viure unes eleccions, decantar-se sempre pel mateix partit polític o sentir-se obligat a ser representat pel que aquests diuen. La política és molt més que això. I la república parteix d'una política molt diferent a la que es coneix ara.
Hem de lluitar per un procés on la llibertat sigui la que ens guï. Hem de seguir creient que la possibilitat de canvi està al carrer i que no depèn dels grans poders, si no de poble. De la nostra voluntat i interès per seguir canviant, de la nostra identitat, de les nostres arrels i de la nostra història. Encara que aquesta, potser no hagi agafat el camí correcte. Sempre serà la que ens representa i sempre serà la que ens durà on som. 

Delacroix - La liberté guidant le peuple

Hem de ser conscients del que implica un canvi de rei. Però encara més del que implica un canvi de govern; un canvi d'estat. Hem de tenir-ho clar i seguir endavant. Hem de començar a entendre allò que diem  i allò que fem i pel que lluitem. 

Hem de ser conscients de que allò que decidim serà el que més endavant ens representarà i que seguirà part de la història que fins ara s'ha anat escrivint. 

Hem de ser conscients de que estem vivint un procés de canvi. Un procés de canvi que ja va començar fa quasi un parell d'anys. Un procés de canvi que augmenta i creix a passes de gegants. Un procés de canvi que manté la il·lusió i l'esperança de seguir creixent i de fer-se realitat. Un procés de canvi escrit en català. Un procés de canvi de la història de Catalunya. Un procés de canvi per tots els catalans i un procés de canvi que no ens deixarà indiferents. Hem de tenir clar quines seran les repercussions, perquè com tots els canvis, n'hi haurà, però hem de tenir clar quines seran les moltes avantatges que deixaran en un racó aquestes repercussions. No és un camí de roses. Ni un camí que es pugui fer d'un sol salt. És un camí que s'ha de recórrer amb consciencia i reflexió, amb coherència i racionalitat. Però que no pot quedar en les paraules i els crits, ni en les manifestacions. Ha de fer-se realitat i aquest any ha de ser el nostre. Des de 1714 celebrem una derrota que 300 anys més tard s'ha de convertir en victòria. 

I encara amb més raó si podem lluitar no només per una república sense monarques corruptes que demanin perdó sense sentir-ho i tinguin la sang freda de seguir manipulant informació en el seu últim discurs de comiat, si no que hem de lluitar per una república catalana, on la independència sigui la gran protagonista de la nostra pròpia obra teatral i siguem capaços de donar-li el tancament de teló que es mereix. 

Un Som.riure republicà*