Allò que anomenem "Multiculturalitat"

Imagineu per un moment, sigueu d’on sigueu, que caminant pel carrer us apareix una persona i us convida a un lloc. Sembla la persona més amable i més sincera del món i per tant, accediu. No et dóna pistes d’on et duu ni de què hi trobaràs allà. De cop, s’atura davant una porta i et diu que passis. Entres, una mica entusiasmat i alhora cautelós, i et trobes davant teu amb unes 25 persones de diferents indrets. Una persona de Rússia, una del Marroc, una Britànica, una Peruana, una de Nova Zelanda, una Hindú i una de França. Un Italià, un Senegalès, un Argentí, una Portuguesa, un Austríac, una de Canadà i una altre de Mèxic, una de Nova York i un Grec. Una de Sud Àfrica, l’altre d’Alemanya, un Finlandès i un Noruec, un de Nicaragua, un Etíop, un Xinès, un d’Indonèsia, un Afgà i tu, en aquest cas, un Català d’Espanya.

Què fas?

Potser al principi et quedes immòbil intentant esbrinar d’on prové cadascun d’ells i una mica intimidat de tantes mirades que es direccionen cap a tu. Potser ells també volen saber d’on vens i només et miren per reconèixer aquelles característiques “típiques” d’un país. Segurament alguns serà molt fàcil dir d’on son, i poc a poc, dins la sala es comencen a generar grups de converses. S’escolten idiomes, s’escolten maneres de parlar que tothom coneix i d’altres que no s’han escoltat mai. S’escoten diferents llengües, inclús de persones del mateix continent però diferent país i entre ells els costa entendre’s. És inevitable, per instints humà i de relacions socials, apropar-se a aquella persona que creus que s’acosta més als teus interessos o amb els que serà més fàcil el procés de comunicació, però, això implica pensar malament de la resta de persones que estan allà? Estan en les mateixes condicions que tu, segurament estan allà sense saber perquè, sense conèixer a ningú més que a ells mateixos i buscant alguna causa que els doni una resposta a les mateixes preguntes que tu també et fas. 

Per què a mi? Què faig aquí? Qui són tots aquests?

De cop, l’italià, el grec, el portuguès i el francès se t’acosten, i et pregunten tot el que tu t’estaves preguntant.

Com els parles? Cadascú d’ells parla una llengua pròpia, i tot i que tots sou Europeus, teniu diferents maneres d’entendre la vida, vestiu diferent, mengeu diferent, viviu diferent. Però... que no sou tots del mateix continent?

Què passa amb aquelles persones dels altres continents? De cop, desprès d’haver estat parlant amb els quatre companys i haver entès part de la conversa com heu pogut, busques a algú més amb qui relacionar-te. T’acostes al marroquí, que està amb el senegalès, amb l’etíop i el sud-africà. Et miren estranyats. Suposes que a ells els ha passat el mateix que als Europeus, han buscat a aquells que més semblances tenien entre ells. No els culpes, a tots ens ha passat, però no t’agrada que et mirin estranyats, i et dóna més peu a acostar-t’hi. En aquest cas, l’idioma encara és una barreja més per a poder relacionar-t’hi i us costa més, però busqueu una manera per entendre-us i al final es donen compte de que no era necessària una mala mirada pel fet de ser diferent.

Els grups es van barrejant cada cop més, i  encara que al principi la majoria buscava a aquella persona que més “confiança” li donés, tots 25 acabeu junts i trobant una manera per entendre-us entre tots. Alguns proposen l’anglès, com a idioma internacional, però no tots l’entenen. Altres els tradueixen el que es va dient i altres ho fan mitjançant signes o mímica.

Al final tots us enteneu entre tots, i la majoria esteu sorpresos de que això passi ja que al principi us costava acostar-vos a aquella persona que consideràveu diferent. Potser inconscientment, i sense mala intenció, però els prejudicis us han jugat una mala passada i us han fet creure, en un principi, que les relacions serien més fàcils amb aquells més semblants a vosaltres. No creieu que sortim tots guanyant si la diversitat pren una part important en les nostres vides i podem sortir més enriquits culturalment d’un lloc que hem compartit amb 25 persones d’un altre indret del món? No creieu que és una bona manera per aprendre més dels altres i de tot el que ens envolta en general?

En que es basa la confiança per decidir a quina persona costar-te primer? Què és el que veuen els nostres ulls per decidir parlar amb una persona i no amb l’altre? Tant ignorants som que creiem que les persones estan determinades pels seus orígens i no podem compartir interessos amb elles per aquest motiu?

Benvinguts a la societat multicultural, on la diversitat pren força per poder créixer i conèixer noves maneres d’entendre el món i diferents estils de vida en general. Qui no reconegui que això és el que més enriqueix a uns i altres, que segueixi buscant a les persones que pensin únicament com ells i no vulguin veure més enllà d’aquest punt de vista, que la seva ment no podrà arribar  mai a entendre els altres i potser, malauradament, a entendre’s a un mateix.

Un Som.riure multicultural.