Si sempre ho som, i sempre hi és, què és el que som?

Mirat des d’un punt de vista extern ella era una noia d’allò més normal.

Una noia que sabia el que volia, estava segura del que significava la vida per ella, que quan es llevava cada mati sabia que els seus peus farien un nou camí i que viuria coses que no es repetirien, que cada visió de l’exterior canviaria cada cop que intentés tornar-ho a veure, que creixeria constantment, que la seva ment no parava d’aprendre coses noves i que com totes les persones, hi havia dies que era la persona més feliç del mon, i altres, en canvi, es considerava incompetent, i fins i tot una persona inútil i desitjava arribar a casa i poder desfogar-se plorant i culpant-se de tot.

Era una noia que tot i tenir grans canvis d’estat d’ànim sempre sabia tenir un somriure il·luminat a la seva cara (o almenys ho intentava) ja que considerava que era el més important en una persona.

Era una noia molt expressiva i tot i que li costés demostrar els seus sentiments i exterioritzar-los, era una noia d’allò més afectiva i sentia profundament totes les emocions que despertaven els estímuls més propers del seu voltant.

Escrivia, escrivia molt, i ho feia per aclarir les seves idees, per recordar tot allò que passava per la seva ment en qualsevol moment i trobava interessant, i sobretot escrivia per mantenir de manera conscient, real i fins i tot pròxima les seves experiències i vivències que considerava més importants, tot allò que despertava quelcom en ella que la feia sentir diferent a la resta, i d’aquesta manera aconseguia recordar tot allò que creia més important.

Era una noia curiosa, que intentava buscar el sentit més lògic de la vida i de tot allò del que estava envoltada.

Era una noia positiva, que, en resum, volia viure la vida, fer-ho evolucionant i observant constantment tots aquells detalls més interessants.

Una noia que durant el dia a dia intentava seguir caminant, continuar el seu camí, saltant les roques que impedien fer-lo fàcil, i arrossegant els peus quan es trobava davant una gran pujada, però a la vegada mai parava a descansar, avançava lentament quan necessitava un temps per saber quin camí escollir, i fins i tot era capaç de còrrer quan estava segura dels passos que la guiaven.

Els seus ulls miraven amunt, sense parar d’observar el cel, però els seus peus sabien caminar trepitjant el terra amb molta força i fent petits salts, sense necessitat d’intentar volar sabent que mai ho aconseguiria. Tot i així mai imaginava quin seria el final del seu camí però desitjava arribar-hi i viure tot allò que s’hi trobaria.



*Un Som.riure etern.