La meva Montserrat

Diuen que per perdre la por, ens hi hem d'afrontar. 

I si aquesta por es basa en no perdre un record i mantenir-lo ben present, el que s'ha de fer és crear-ne de nous. Per reviure-el i trobar-ne d'altres. 

D'altres que et traslladen al passat - aquell passat amb la seva companyia - i t'ensenyen part del futur - un futur que, encara que sense ella - sempre hi serà present. 

I sabeu que? 

Hi ha indrets que només amb respirar-los, t'ho donen tot. 

I cada cop et demostren més. 

Entendre perquè ella hi estava enamorada, perquè era casa seva, perquè hi creia, perquè hi estava enganxada i sobretot, el perquè del seu nom. 

Montserrat és molt més que una muntanya. 

És molt més que un conjunt de roques. 

És una història. 

Son moltes històries.

 I en el meu cas, n'és una de concreta que sempre m'acompanyarà. 

Ella, que en breus farà una dècada que no hi és, ahir vas estar més present que mai. 

Desprès de deu anys, qui m'hagués dit que podria tornar a encendre una espelma per tu. 

I per molts més.